Hola bones!.
Aquesta vegada la nostra tasca és fer una crítica a la pel·lícula que vam veure dijous passat en el festival de Sitges "We Need To Do Something".
La pel·lícula de la que parlaré avui realment genera tensió en l'espectador i crida la teva atenció des de l'inici, però al final no va complir amb les expectatives que et mantenien a la vora de la cadira, t'animes a saber el perquè?...
Fixta tècnica:
Títol: We Need To Do Something.
Any: 2021.
Gènere: Terror psicològic.
Duració: 1h 37 min.
Llengua: Anglés.
Pais: Estats Units.
Direcció: Sean King O'Grady.
Producció: Peter Block, Max Booth III, Colin Duerr, Lauren Hantz, Ryan Lewis, Josh Malerman, Bill Stertz.
Guió: Max Both III.
Repart: Vinessa Shaw, Sierra McCormick, John James Cronin, Lisette Alexis, Pat Healy, Ozzy Osbourne.
Producció: Atlas Industries i Spin a Black Yarn.
Sinopsi:
"We Need To Do Something" Se centra en una sèrie de successos que li ocorre a una família disfuncional que es troben atrapats en un bany durant un fort tornado que arrasa amb tot al seu pas. A poc a poc anirem veient com aquesta família suporta aquesta situació d'incertesa i por mentre que surten a la llum conflictes entre ells i secrets foscos són revelats.
Una vegada explicada la sinopsi de la pel·lícula, començaré a donar la meva opinió i a ressaltar els seus punts positius i negatius (tot des de la meva perspectiva), per la qual cosa l'apartat que segueix a continuació estarà ple d'espòilers (Explicació d'algun aspecte important d'una pel·lícula, llibre, etc., que a una persona que ho desconegui li pot resultar molest), així que una vegada dit això, continuem...
Valoració positiva:
L'actuació:
Considero que l'actuació va ser creïble i acceptable, ja que hi havia moments en els quals vaig aconseguir empatitzar amb alguns dels protagonistes en les situacions d'estrès i tensió, un exemple pot ser l'escena en la qual apareix la serp a l'habitació i amenaça amb la vida de tots. Al seu torn, vaig aconseguir sentir els moments més sensibles dels personatges com l'escena on el nen es mor als braços de la seva mare i aquesta li repeteix per última vegada la història de com va néixer, o també la part en la qual la protagonista comença a culpar-se per la mort del seu germà i la situació en la qual es troben.
També haig de destacar l'actuació de PatHealy com el pare borratxo que té greus problemes d'ira i els paga amb la seva família, especialment amb la seva filla major i esposa. Considero que interpretar un personatge tan desagradable com ho era Robert no ha de ser fàcil, a més d'això, va aconseguir que realment li agafés enuig, ja que quan la seva filla ho assassina no vaig poder evitar sentir alleujament.
La mùsica i el soroll:
Des de la meva perspectiva aquest és el punt fort de la pel·lícula, ja que des del moment zero quan van començar a sonar les alarmes que anunciaven la tempesta de seguida vaig sentir incomoditat i tensió.
A més d'això, en els moments d'estrès podien sentir-se de fons instruments com a violins que dissonaven de manera intencional per a així crear un ambient més terrorífic. Fins i tot hi havia escenes en les quals la música començava a pujar fent-te creure que alguna cosa et saltaria per a espantar-te, però després la cançó es quedava en total silenci i només podies escoltar les respiracions dels personatges.
Però la música no sols servia com a element per a crear aquest ambient característic dels thrillers de terror, sinó que també hi havia escenes en les quals podia escoltar-se música amb insinuacions tristes de fons, novament recorreré com a exemple a l'escena en la qual Bobby mor a causa de la mossegada de la serp.
Un moment inesperat:
Aquesta pel·lícula té coses que són massa predictibles (com algunes escenes que pretenen espantar i alguns diàlegs), tant així que al final fa que el teu com a espectador vagis perdent les esperances que t'impressioni, però haig de donar-li un apartat únicament a aquesta escena perquè em va semblar totalment inesperada i divertida.
La veritat és que dir que una escena en un thriller psicològic és divertida no sé si és del tot adequat, però la part en la qual el fantasma (o el que fos) del gos que solia tenir anteriorment la família va parlar, no vaig poder evitar riure perquè allò va ser totalment una sorpresa.
Probablement s'ha fet amb la intenció d'espantar, ja que va ser el primer contacte demoníac de la família de la pel·lícula, a més d'això, considero que va ser aquest el punt en el qual la pel·lícula va prendre un rumb més de terror sobrenatural que psicològic.
Contingut visual:
Veient-ho des d'un punt de vista objectiu no puc negar que gaudi de moltes escenes gràcies al seu contingut visual, considero que va haver-hi moments en els quals els plans, els angles, els colors i la il·luminació jugava molt a favor, a més que en algunes escenes m'adoni d'alguns detalls interessants.
Un d'aquests detalls serien els colors que representen al personatge de Melissa, que van entre els roses, vermells i a vegades taronges (almenys abans del clímax de la pel·lícula), ja que aquests colors fan al·legoria a la bandera lesbiana, donant així una pista visual sobre la protagonista.
Escena en la qual Melissa coneix a Amy i porta posat un suèter amb els colors de la bandera.
També pot veure's aquest detall en el seu maquillatge durant els primers minuts de la pel·lícula fins al moment que es dutxa.
També m'agradaria parlar del molt que em va agradar l'escena en la qual Robert (el pare) aconsegueix tancar a la serp en una galleda i comença a donar voltes al voltant d'ella mentre la denigra. Per a aquesta escena usen un angle en contrapicat mentre la cambra gira, fent així la sensació que el personatge és superior a la serp i la té sota la seva control (a més de sentir-te una mica minúscul).
Hi ha una escena especialment que no puc treure de la meva ment pel bon ús de color, i no és més que l'escena la que Melissa entra en el psicodèlic somni en el qual ella mateixa s'obre el seu ventre i d'ell comença a brollar sang, mentre que els seus pares beuen d'ella. Personalment aquesta part em va desagradar bastant i em va posar bastant incòmoda per la llum d'aquest vermell saturat.
Respecte a la il·luminació; hi havia moments en els quals era gairebé nul·la, com pot ser el moment en el qual Melissa i Amy estan fent un ritual de màgia negra i són il·luminades únicament per les espelmes que les envolten (això crea una ambientació més misteriosa). No obstant això, la pel·lícula en la seva major part també té una il·luminació freda i de tons foscos...
No obstant això, també hi ha escenes d'il·luminació càlida com per exemple els moments de "pau" abans de la tempesta.
Valoració negativa:
Si bé la pel·lícula té cert encant a nivell visual, considero que respecte a la trama i al guió es queda massa baix...
Els personatges:
Probablement el major dels meus problemes respecte a aquesta història es que els personatges estan encasellats en estereotips massa vists i les seves accions es tornen predictibles.
De Melissa no sabem res; ni les seves metes, ni objectius com a personatge. Realment se sent com que existeix únicament per a ser el llaç que uneix a la família amb el detonant (Amy) que deslliga el conflicte de la pel·lícula. És un personatge que passa sense més i sincerament només em va agradar quan va embogir i va assassinar al seu pare.
Parlem ara de Melissa i Amy, i si bé em va agradar visualment el contrast de tots dos personatges, considero que tenen una relació poc creïble, és a dir, intenten aferrar-se a una química inexistent i simplement acceptes el fet que són parella perquè així te l'embeni la trama, però en el personal no em va agradar el seu desenvolupament com a parella.
A més d'això, també haig de destacar que en cap moment vaig sentir que realment Amy sentís amor per Melissa, ja que en cap moment es veu algun acte que el demostri per part seva. No obstant això, Melissa si es preocupava per ella (com es pot veure a l'inici) i fins i tot permet que Amy l'arrossegui al ritual que fa que vaig acabar en aquesta situació.
Respecte al germà menor de Melissa només puc dir que era aquí per a agregar una sola escena de comèdia i donar-te llàstima quan ho va matar la serp, a més de ser la raó per la qual e agarres més odi a Robert (com per exemple l'escena en la qual gairebé li parteix el crani quan el vol treure per la porta).
De la mare de Melissa només puc dir que estic conforme a pesar que es limita a ser una mare protectora i submisa que al final es revela i posa les seves forces a escapar per a salvar a l'única filla que li queda.
Robert malgrat ser el personatge que més vaig odiar perquè realment considero que és menyspreable i insuportable, va ser el que més em va agradar, ja que va ser el que va despertar més sentiments en el meu (encara que només anessin negatius). D'altra banda, també haig de dir que és el que al final arriba a perdre tot el seny, ja que va arribar al límit de prendre col·lutori (pel seu contingut d'alcohol) i menjar tovalloletes humides.
La trama:
Crec que van intentar deixar moltes coses a lliure imaginació, però van abusar d'aquest recurs, ja que no van explicar coses que eren importants com per exemple: que era la criatura que els aguaitava?, al final no saps si és el gos, si és Amy posseïda o què.
No et diuen si la tempesta realment va deixar supervivents, ni molt menys que va matar al senyor que els va intentar ajudar.
Tampoc t'expliquen si Amy tenia una energia demoníaca dins d'ella o si de veritat tenia alguna malaltia mental.
I molt menys et diuen perquè la mare de Melissa estava plena de sang al final.
Van ser massa caps per lligar que al final et deixen massa confós i amb la sensació que en realitat no saps res.
Per a finalitzar, recomano aquesta pel·lícula si desitges passar una estona, però si vas buscant una bona trama i va desenvolupar de personatges, no és per a tu.
La meva valoració en el festival va ser un 3 de 5, ja que si bé tenia coses que com vaig dir abans estaven bé, es va quedar molt enrere per la trama i la quantitat de coses inconcluses que deixen.
Comentários